Decíamos ayer...

Sant Ignasi  0  -  3  La Salle Bonanova

Com Fray Luis de Leon, que després de cinc anys a la presó va reprendre les classes amb el famós "decíamos ayer", avui era jo qui tornava als estadis després de vàries setmanes d'absència. I veig que no sóc l'únic que ha anat descuidant les obligacions, perquè enlloc de la nodrida claca de fa uns temps m'he trobat un solitari Santi Batlle fent front al públic local. Sort que no era l'hora de la migdiada que sinó m'hauria tocat veure el partit en solitari.

Però els xavals, ignorant amb insolència el que passava a la grada, han anat a la seva i s'han imposat amb claredat al col·legi rival. Vista la classificació el resultat era previsible, però avui sortíem amb dos factors en contra: un eren les baixes, provocades probablement per la proximitat de les vacances. Amb un únic recanvi a la banqueta, que s'ajuntava a una calor més pròpia de l'estiu que de la Setmana Santa, els xavals s'han vist obligats a fer un esforç físic suplementari per tirar el partit endavant. El segon factor en contra era l'hora. El darrer cop que havien hagut de matinar tant, senzillament van ajuntar el partit amb la festa nocturna i se'n van endur set golets cap a casa.

Però avui ha estat diferent, en part perquè sembla que aquesta nit havien fet més bondat, i sobretot perquè el rival d'avui no era el Valldoreix. Tot i així, han sortit bastant més intensos que nosaltres i els primers minuts han estat de clar domini local, que ha estat a punt de convertir-se en avantatge al marcador quan ens han assenyalat un penal en contra per unes mans dins l'àrea. Aquí el Sergi Cortés ha demostrat estar perfectament despert i amb un salt felí ha desviat la pilota.

Probablement ha estat la darrera oportunitat del Sant Ignasi per intentar puntuar, perquè després d'això el joc s'ha equilibrat i poc després ha arribat la jugada que decantaria la primera part a favor nostre. Contraatac elèctric que ha acabat amb una cavalcada del Livio per la banda dreta i una centrada milimètrica que el Miquel ha interceptat amb un salt a l'estil del Sergi Roberto contra el PSG.

A la segona part, el marcador a favor ens ha donat serenitat i convicció en la nostra superioritat, mentre que al rival ha semblat fer-li abaixar les pulsacions. El Cisneros s'havia proposat fer-nos oblidar l'absència de l'Andy i després de vàries jugades de mèrit ha tingut el premi del gol. Pilota a l'àrea que el Miquel ha prolongat amb un toc d'esperó increïble (i sent honestos diria que una mica afortunat) i el Pablo ha rematat amb precisió. El dos a zero feia justícia al joc que s'estava veient fins llavors i que ja ha durat la resta del partit. També és cert que el Sant Ignasi no s'ha rendit i ha intentat, amb més ganes que encert, fer arribar el perill a la porteria del Sergi. Però la veritat és que les millors ocasions han estat nostres, fruit d'un joc de toc que aquest any ha anat millorant força.

Faltaria veure si haguéssim mantingut l'estic de joc si ens haguessin marcat en qualsevol accident, però afortunadament no ha calgut comprovar-ho. Al contrari, al límit del temps el Cisneros ha fet una altra gran jugada dins l'àrea i ha enviat una passada de la mort al Miquel. Aquest ha relliscat en el moment més inoportú, però afortunadament darrera hi havia l'Ubach en posició vertical, i no ha tingut inconvenient en aprofitar el regal per establir el 0-3 definitiu.

Aquesta tarda el juvenil A té el matx decisiu per saber si l'any vinent jugarem a primera (perquè compto que seguirem tots, no?) Nosaltres enfilem la recta final sense aspiracions d'ascens, però amb possibilitats d'escalar unes quantes places a la classificació perquè amb sis puntets més estaríem cinquens. Llàstima dels regalets que hem anat prodigant al llarg de l'any (Sarrià, Barcino...), però enlloc de lamentar-nos concentrem-nos ens els propers matxs, sobretot contra rivals directes, i a veure si sortim bé a la foto final.